Continguts: L’Arc de Sant Martí

Lisístrata

És el títol (i el nom de la protagonista) d’una comèdia d’Aristófanes, que es va representar per primera vegada l’any 411 aC, precisament dos anys després de la catastròfica derrota dels d’Atenes a l’expedició a Siracusa ( al sud de Sicília). L’argument de l’obra de teatre es basava en l’extraordinària missió d’una dona per aturar d’una vegada la guerra del Peloponès, que enfrontava a la lliga de Delos (els demòcrates d’Atenes) i a la lliga del Peloponès (els oligarques d’Esparta), i que va causar desenes de milers de morts.

Arc de Sant Martí: Vestidor

Quan la dita popular aconsella que “la roba bruta” es renti a casa, l’única cosa que ens vol fer veure és que no s’exterioritzi al judici mediàtic allò que conforma sentiments, valors, principis, relacions o estratègies.
Però sabem, perquè així es manifesta avui en dia a la societat, que “airejar” tot el que pugui suposar espectacle és quelcom que “ven” molt, que crea expectació i que ens resulta atractiu (tant a l’àmbit dels mitjans de comunicació com a les xarxes socials d’internet), i que més enllà d’un lícit criteri econòmic o social, aquest esventrament pot arribar a ser paradigma de les “audiències”.

Acrònims

L’Arc de Sant Martí

És o bé un vocable format a l’unir dues paraules (autocràcia, ofimàtica, informàtica) o bé una sigla pronunciada com a paraula (Unesco, Aena, Ave, Renfe, Làser, Onu, Otan). Avui en dia, però, tendim majoritàriament a explotar aquesta darrera possibilitat; hi ha inundació d’acrònims a tots els àmbits. Em vull referir només a tres: un per singular i curiós, i els altres dos, en certa manera, per rellevants a la xarxa i al circ mediàtic, tant l’esportiu com el que prové de les addiccions a internet.

Estiueig

L’Arc de Sant Martí

Els textos bucòlics de Virgili i Horaci –autor aquest del famós “Beatus ille…”– (ambdós del segle I a.C) i els de les obres pastorils del segle III i posteriors, ja neixen en contrast amb el ressorgiment de grans ciutats en el període hel·lenístic de la història de Grècia com poden ser Pèrgam, Alexandria, Siracusa o la mateixa Roma: la felicitat vital i la tranquil·litat com a temps d’oci flanquegen el temps del treball dur. També els homes del Renaixement (homes d’armes i de lletres) igualment compaginen els esforços de la batalla amb l’ “oci atent” (en expressió de Góngora), o en la contemplació de la natura o en l’educació i cultiu de l’esperit. Per tant, el temps lliure ja té la consideració de temps per a aprendre i per a conversar, per a fer cultura, per a veure i per a contemplar… en definitiva, per a fer el que avui en dia en diem en termes genèrics, turisme.

Oxímoron

L’Arc de Sant Martí

Quan el cavaller i poeta valencià Jordi de Sant Jordi (1399-1424) deia “Tots jorns aprench i desaprench ensemps…” o allò de “parlant callo, desoint escolto, visc i moro, aprenc i desaprenc”, segurament donava testimoni d’una filosofia de vida, però, en tot cas, també, venia a expressar el mateix que Kant quan aquest palesava les seves antinòmies (difícil/planer, segur/insegur, divertit/ociós, emotiu/fred).
I, si fa no fa, com algunes expressions famoses i punyents de gegants de la literatura universal: “Graciosa torpeza” (J.L. Borges), “Fuego helado” (F. De Quevedo), “Ternura áspera” (García Márquez), “Generosidad involuntaria” (García Márquez), “Niño gigante” (Lope de Vega), “Traidor leal” (Lope de Vega).
Són oxímorons; així s’anomena aquella figura literària que presenta una expressió amb dues paraules consecutives que s’exclouen entre si en significat. L’arrel etimològica prové del grec: “oxís”=agut, punxant; “morós”=rom, truncat.