Jaume Guillamet, doctor en Història i Catedràtic de Comunicació: “Si hem de ser periodistes obedients, millor que anem a treballar a un banc”

entrevista_jaume_guillamet_2015

Text: JAVIER MARTÍNEZ · Fotografia: QUIM TORRENT Jaume Guillamet (Figueres, 1950) és doctor en Història Contemporània i Catedràtic de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Als anys seixanta del segle passat va iniciar-se en el periodisme a mitjans com Telexprés, on els corresponsals locals i l’aleshores atrevit periodisme de denúncia van agafar un gran protagonisme. Va ser cap de premsa de l’Ajuntament de Barcelona durant els anys olímpics, sota el mandat de l’alcalde Pasqual Maragall. Actualment es dedica a la docència i és columnista habitual de mitjans com Eldiario.es. La seva crítica sobre la docilitat de la premsa és reposada, però alhora mordaç i aguda.

En un article, vostè es preguntava per a què serveixen els diaris?
Respongui-m’ho, sisplau. Segons la novel·la Número Zero, d’Umberto Eco, a la que em referia a l’article, estan fets per tapar notícies. Els diaris estan fets per donar notícies, naturalment, però de vegades poden estar fets per tapar-les.

Tenim una premsa servil que tapa notícies? Crec que una premsa servil és la pròpia d’una dictadura, on ha de ser servil obligatòriament. No és aquesta la definició. Crec que tenim una premsa molt polititzada, molt passiva, molt espantada, poc imaginativa i poc reflexiva. Que en comptes de pensar en distingir-se dels altres mitjans, el que fa és imitar-los.

Li faig un incís. Diu que “servil” és propi de dictadures, però sovint es parla d’altres tipus de dictadures, com l’econòmica. S’ha de matisar molt. Una cosa és que els diaris no perjudiquin les grans empreses i una altra cosa és qualificar-los de servils. Els grans anunciants no tenen notícies negatives, llevat que siguin inevitables de donar, com quan van processar el senyor Botín. Actualment els diaris han perdut la funció originària de donar les notícies. Els diaris també neixen per alimentar el debat polític. Als països anglosaxons es professionalitzen i se centren en donar notícies. No vol dir que no tinguin línia política, però no són òrgans de partit. En canvi, a França o Espanya, fins la Guerra Civil, tenen un gran component d’òrgan polític. Després del franquisme, s’inicia un periodisme més independent, però dura poc temps. Hi ha una complicitat entre periodistes i polítics de la transició que fa que es vulguin influir mútuament.

Hem acceptat amb naturalitat aquesta influència, en ambdós sentits, entre polítics i periodistes? És molt evident. Per exemple, El País, durant molts anys va anar molt a favor del PSOE, però alhora marcava al PSOE. El mateix passava amb El Mundo. Amb tot, no reflexionen què podrien fer per no perdre difusió any rere any. Com podrien guanyar o retenir el públic. Només sobreviuen dedicant-se a l’entreteniment i l’espectacle. Els diaris cada cop tenen més pàgines dedicades a la premsa rosa. I no tenen capacitat de reacció. El nou director de La Vanguardia ha frivolitzat el diari. Li ha rebaixat el to, amb el tema de la lluita política catalana, tot i que ara veurem què farà. I després, els diaris no fan informació, fan molta opinió. L’opinió és barata, i els diaris es converteixen en una gran tertúlia escrita.

En aquest escenari, quin paper juga la premsa local? Arrossega els mateixos vicis? La premsa local té sempre una major proximitat amb el lector, que pot accedir-hi, publicar-hi, sortir-hi. Parla de les coses de la seva vida quotidiana. Això li dóna una garantia de lectors i publicitat. L’anunciant local busca una certa notorietat, però aquell anunci és més de presència social, no li resol la botiga. Ara bé, la premsa local, que havia estat molt crítica, ara ho és molt poc.

Tota l’entrevista a la revista en paper.

Facebook Twitter Email

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>